Els Viatgers De La Gran Anaconda

Els anys 40-50 del segle XX, els nord-catalans van prendre una decisió que va acabar afectant per sempre el mapa lingüístic d'aquelles contrades: van decidir, majoritàriament, deixar de transmetre la llengua als seus fills i parlar-los en francès. La decisió va suposar una interrupció, un tall del que havia estat un fet continu durant els últims mil anys: la transmissió del català. Al darrere d'aquell propòsit s'hi amagaven les dures polítiques d'un estat per imposar el francès en tots els territoris sota el seu control, fet que venia de lluny i que portava implícita la prohibició de les altres llengües. En aquest sentit, David Valls, lingüista, recorda les paraules del rei Lluís XIV, el monarca absolutista que va subscriure la partició del territori català. El Rei Sol va arribar a dir: "L'ús de la llengua catalana em repugna i és contrari a la dignitat de la nació francesa." El català de la Catalunya Nord, amb el lingüista David Valls. A l'espai "Les llengües de l'Anaconda".

Pels maoris d'Aotearoa, Nova Zelanda, el tatuatge de la cara, "moko", és un carnet d'identitat, una mena de passaport que els garanteix el trànsit a l'eternitat. A les illes Marqueses, hi havia pobles en els quals els tatuatges no acabaven mai. Arribaven a quedar del tot negres de la tinta injectada a la pell. I a Etiòpia, els dizi es tatuaven amb herbes corrosives que destruïen l'epidermis. Joana Catot fa anys que viatja per trobar tatuatges, pobles que es tatuen o per trobar les eines que fan servir. Ha compartit secrets amb els pigmeus baka del Camerun, els matsés de l'Amazònia, els rabaris de Gujarat i amb els mestres tatuadors de Birmània, que són astròlegs. És un llarg periple per les pells del planeta. Viatjant per la pell, amb Joana Catot, tatuadora. També farem una passejada per la zona de Xangai que havia estat sota domini francès. A l'espai "El viatger de la Gran Anaconda en marxa", amb el viatger i escriptor Josep Maria Romero. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

En aquest capítol del programa parlem amb l'escriptor, editor i especialista en història i antropologia de les religions, Agustí Pàniker, ens introdueix en el món dels Xamans, aquests homes i dones intermediaris entre l'univers dels humans i el dels esperits. A l'espai "El somnis de Shitala". També a l'espai "El viatger de la Gran Anaconda en marxa" us explicarem coses de "El lotus blau". Inspirat en el còmic homònim de Tintin el viatger i escriptor, Josep María Romero, ressegueix les passes del petit reporter belga per Shanghai. Viatgem fins a Somàlia. Vet aquí la història d'un estat fallit de l'Àfrica oriental. A càrrec del viatger, periodista i escriptor, Sergi Ramis. A l'espai "Geografies". Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la gran Anaconda".

Descobrim alguns dels tresors de Gabon, a l'Àfrica, com els parcs nacionals de Luango i Lalopé, de la mà del conservacionista i viatger Xavier Surinyach. L'aventurer explica com ha resseguit l'ombra de l'elefant de selva, ha contemplat la dansa de les balenes geperudes i ha cercat hipopòtams practicant surf vora la costa. També ha passat per la capital, Libreville, la ciutat amb el consum de "champagne" per càpita més elevat del món. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la gran Anaconda".

Torna amb nosaltres l'antropòleg i especialista en l'Àrtic Francesc Bailón amb noves vivències a Groenlàndia. Es tracta d'històries que s'expliquen entre els inuit groenlandesos, a l'espai "Pobles de l'Àrtic". En Josep Maria Romero ens introdueix, en un nou relat, a la proliferació de les clíniques de cirurgia plàstica a Tailàndia. A l'espai "El viatger de la Gran Anaconda en marxa". Farem "Literatura de viatges". El viatger, escriptor i editor Enric Soler ens proposta quatre lectures per fruir del món. A l'espai "Rius de tinta". Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la gran Anaconda".

Una nova etapa del periple marítim dels navegants Laura Alameda i Joan Antoni Afonso. A l'espai "Cinc anys sense mitjons". Superat l'estret de la Sonda, entre Java i Sumatra, a Indonèsia, la navegació amaga perills inimaginables. Els nostres navegants s'acosten a Singapur i a l'estret del mateix nom, el lloc del món amb més trànsit de grans mercants. N'hi ha tants que cal navegar fent ziga-zagues per esquivar-los. També anirem a un petit territori a la regió italiana de la Ligúria, a Seborga, que es va autodeclarar independent... però no va obtenir reconeixement de ningú. Amb el periodista, editor i viatger Sergi Ramis a l'espai "Geografies". Anirem de botigues xineses. Una visita als peculiars comerços xinesos d'Àsia i els rars productes que s'hi venen. Amb el viatger i escriptor Josep Maria Romero, a l'espai "El viatger de la Gran Anaconda en marxa". Descobrim els Nukaks del Guaviare, Colòmbia. Aquest poble de selva afronta amb idees imaginatives l'amenaça de la seva pròpia extinció. A l'espai de noticies

El viatger i cosmòleg Andreu Ariño completa el relat de la seva volta al món observant les persones i les estrelles. Somiant viatjar a les terres més llunyanes, s'imaginava com seria viure als antípodes, a Nova Zelanda. "Jo he anat al poble més allunyat del meu poble", afirma ara. I també a molts altres llocs. A Papua Nova Guinea, va saber d'un llogarret de caçadors de cocodrils. A Austràlia, el va rebre una amiga que caminava descalça pel carrer. I a Xile va saber d'un poble que es deia "Peor es nada".

Quan el navegant anglès George Vancouver va passar per Hawaii va regalar un estol de vaques al rei Kamehameha. El monarca va quedar astorat. Eren els animals més grossos que havia vist mai. I en no saber què fer-ne, va dictar un kapu, un tabú o prohibició, i va sacralitzar les vaques. No se les podia tocar, fer-los res dolent i molt menys matar. Sagrades com eren, les vaques van campar lliures com les seves germanes sagrades de l'Índia. Es van reproduir sense límit i es van escampar per les illes de l'arxipèlag. Però en alguns casos, fins i tot van esdevenir perilloses. De kapu i intocables, van convertir-se en una plaga. El futur de Hawaii depenia del seu control. La solució va venir des de Mèxic. Van ser cow-boys mexicans els que van ensenyar a muntar, cavalcar, marcar i enllaçar vaques als hawaians. Per això l'arxipèlag de les Hawaii és un dels estats amb més ranxos dels Estats Units. D'allà també són alguns dels millors cow-boys nord-americans. Cavalcant per Hawaii, a l'oest llunyà nord-americà, amb Jordi

Abans de viatjar a Hong Kong van anar a Singapur, a Malàisia, a Ceilan (ara Sri Lanka) i a Madagascar. I encara fins a les veïnes illes de la Reunió i Maurici. També havien recorregut l'Àfrica anglòfona, és a dir, la de l'est, amb Kenya i Tanganyika (després Tanzània). I s'havien endinsat una mica més al continent per recórrer Uganda. Viatjaven sempre a prop de les feres, aventureres com ells, i amb totes les atraccions ben emmagatzemades en vells carros de fusta. Al capdavall, els carros eren alhora el mitjà de transport i la llar. Des de molt antic, el Circ Històric Raluy ha tingut l'ànima nòmada i viatgera. També pionera. Quan van aterrar a l'illa de la Reunió la gent no sabia que era un "circ". Igual que a Madagascar, els malgaixos no n'havien vist mai cap. "Es tornaven bojos per entrar", recorda Carlos Raluy, un dels fundadors del circ. Igual que la gent de Kènia o Tanzània que es recargolaven i es tiraven per terra quan veien els pallassos. El Circ Històric Raluy, amb Carlos Raluy, fundador. Acompanya'n

Per als fijians el món queda molt lluny. "Tenim un mapa a casa de les illes del Pacífic sud", diu el periodista i reporter Lluís Crous. "És una mapa tot blau, amb uns piquets." No només el món els queda lluny als fijians; per a molts d'ells, fins i tot moure's d'una illa a l'altra de l'arxipèlag és una quimera. Les illes Fiji és un dels 14 estats insulars de l'oceà Pacífic. La majoria d'ells tan petits que no tenen capacitat per autoabastir-se, un problema que els obliga a dependre d'altres estats més grans com Austràlia o Nova Zelanda. Però no és l'únic problema, n'hi ha més. Per exemple, la carència d'aigua potable. "Tan maques com son aquestes platges", diu en Lluís, que hi ha viscut més d'un any, "i com és possible que no tinguem aigua per beure?". Les Fiji són, en efecte, un arxipèlag d'illes volcàniques enmig d'un mar de corall amb molts problemes i mancances. Però "seria absurd dir que no estàs de conya amb una palmera sobre el cap, estirat en una hamaca, la sorra blanca i el mar de color verd", recone

Les antigues cròniques javaneses parlen d'una erupció ciclòpia del volcà Krakatu. En el Pararaton o Llibre dels Reis s'afirma que la terra es va estremir i va sacsejar de manera convulsa pels rugits de la muntanya de foc. El cel s'il·luminà amb violents llampecs acompanyats de tempestes furibundes. Fins que, enmig d'un estrèpit formidable, la muntanya va esclatar en mil bocins i va desaparèixer engolida per la terra. Però el Krakatoa no havia mort. Uns segles després, es va tornar a despertar amb explosions enormes, acompanyades per fluxos piroclàstics, que van fer bullir l'aigua de mar, i per tsunamis. Quan es va dissipar el fum, el mar s'havia tornat a empassar la muntanya. De l'aigua només n'afloraven alguns cràters. Però del volcà en resta l'ànima, un fill, l'Anak Krakatu, que creix cinc metres cada any, i un cert flux d'energia negativa. Així ho van pressentir Laura Alameda i Joan Antoni Afonso quan van llançar l'àncora just al lloc que anys enrere va ocupar la gran muntanya.

Un llac ens queda imprès a la retina diferentment de l'ascens a un cim. No hi ha repte ni conquesta en l'excursió a un estanyol, ni desafiament. Tampoc hi ha competició de cap mena. Arribar-nos a un llac només comporta desig de bellesa, recerca d'un redós de pau, solitari, que ens faci sentir lluny de tot i ens acosti a la nostra essència. Gaudir de la contemplació d'un petit estany remot, amagat enmig de muntanyes, després d'una caminada, fa que una mena de calfred de benestar ens recorri el cos de dalt i baix. L'extrema immobilitat de l'aigua, si no hi bufa el vent, fa de la superfície llisa de l'estany talment un mirall. Els blaus o verds que reflecteix, en fan un safir o una maragda resplendent enmig de pics i rocams eixorcs. I les llegendes que s'expliquen acaben de farcir l'imaginari. La descoberta dels llacs incògnits del Pirineu, amb el senderista, escriptor i pedagog Joan Portell.

Nou fusos horaris separen la península de Txukotka de Moscou. A l'extrem oriental de Rússia, Txukotka és un món a part. Un territori remot i inhòspit on s'enregistren algunes de les temperatures més baixes del planeta. Per això la Unió Soviètica hi va situar alguns dels seus gulags, els camps secrets de treball i de càstig per als proscrits del règim. En aquest cas, dedicats a l'extracció d'or i plata al complex miner de La Coupole. Però llevat dels gulags, els txuktxis, els habitants originaris de la península, han viscut a Txukotka, al marge de tot, durant segles. Poca gent en sabia res, abans que Iuri Serguéievitx Ritkheu, figura de la literatura universal, escrivís "El darrer xaman txuktxi", conegut com "la Bíblia dels txuktxis". Es tracta d'una biografia novel·lada del seu avi, el xaman Mletkin, precedida d'un recull de les tradicions i llegendes d'aquest poble. Després va arribar el magnat rus, oligarca del petroli, Roman Abramóvitx, convertit en benefactor accidental d'aquesta gent mentre va ser govern

Ana Maria Briongos volia canviar el món el dia que se'n va anar de casa, cap a l'Índia, ara fa cinquanta anys. "Hi havia la il·lusió de no haver de fer el que havíem vist fer als pares, absorts per la feina", recorda. Amb aquesta il·lusió, molts joves de l'època van emprendre un viatge iniciàtic, a la recerca d'alguna altra cosa, potser d'un guru que els ajudés a trobar un sentit diferent a la vida. Però l'Ana Maria Briongos va trigar 30 anys a arribar a l'Índia, perquè es va encallar molt abans d'arribar-hi, a l'Afganistan. "Vaig trobar un país tan extraordinari, tan sorprenent i tan agradable que m'hi vaig quedar. Era com si hagués tornat dos mil anys enrere. Estava a dins d'un pessebre". A l'Afganistan, Ana Maria Briongos era el tercer sexe. El fet de ser occidental li permetia accedir al món dels homes, i el de ser noia, al de les dones. La seva vivència va quedar plasmada al llibre "Un invierno en Kandahar", un hivern del qual ara en fa cinquanta anys. El viatge iniciàtic d'Ana Maria Briongos a l'Afganis

La primera referència que tens de la presència d'un os vora teu és sentir grallar els corbs. David Fajula volia recórrer El Camí de l'os, al Parc Nacional d'Oulanka, Finlàndia. Un espai natural amb rius esvalotats, ponts penjants, salts d'aigua, llacs, àligues, cérvols.... i ossos. "L'expectació és màxima quan arribes a un lloc com aquest. Sabíem que estàvem a molt poca distancia de la frontera russa". Però en David anava ben acompanyat, amb Hanu Hautala, el fotògraf de natura més rellevant de la història de Finlàndia. L'home que ens ha mostrat els animals del tot integrats en el seu entorn natural. "Small in the frame", "petit en el fotograma", així és com Hanu Hautala ha situat les bestioles en les seves fotografies, sovint fetes en condicions extremes. Vestit amb camisa de llenyataire, gorra de llana, botes d'aigua, pantalons de pell i calçant esquís de fusta, Hanu Hautala ha estat un especialista en fotografiar la fauna salvatge en condicions extremes, de fred o de llum, durant nevades o sota la tempesta.

No és pas fàcil viatjar per Somalilàndia: no hi ha targetes de crèdit, no hi ha caixers automàtics, no hi ha cap possibilitat de rebre o enviar res, i no hi ha representació consular. Somalilàndia és un "no-país", un país amb tota l'estructura pròpia d'un estat però sense l'atribut imprescindible: el reconeixement internacional. Tampoc hi ha semàfors, si bé és cert que no hi ha gaire trànsit rodat. En un país del desert la major part de vehicles són camells, un mètode de transport ben normal. Arreu hi ha ramats de camells, i camells espigolant per aquí per allà; la carn és de camell, i la llet i el formatge, de camella. El camell també és un dels principals productes d'exportació. Somalilàndia tampoc és un viatge dels més segurs, segons reconeix Jofre Rocabert: "No pots descartar -diu- que no estiguis en perill." De fet, quan et mous pel país és imperatiu que t'acompanyi una "special protection unit". L'islam és una part fonamental de la identitat somali. Per exemple, els xoca molt la tolerància europea. "Tot

Els antics habitants de Takayama, als Alps japonesos, van construir el temple de Sakurayama Hachimangu a dins del bosc. Just al lloc per on creien que els mals podien accedir a la ciutat. Per això el consideren el temple protector. El xintoisme "el camí dels deus" és la religió antiga del Japó i alhora, la pedra angular de la cultura japonesa actual. Va néixer de l'antic culte a la natura. També als morts, a la fecunditat i als ritus agraris. Per tenir bones collites, els japonesos van establir una harmonia respectuosa amb els kami, éssers espirituals que tenen el control de la natura. Els anomenats Alps japonesos, és un món rural que sobreviu enmig del Japó més futurista. Al cor de les muntanyes s'hi preserven pobles amb casetes de nadala. Amb els sostres de dues aigües, teixits amb palla, i els embigats de fusta antiga. Son exemples gairebé únics al Japó de llogarrets rurals. Viatge als Alps japonesos, amb Xavier Moret, periodista de viatges.

Fa molts anys Jules Verne va fer viatjar alguns dels seus personatges fins a la cova de Fingal, a l'illot d'Staffa, arxipèlag de les Hèbrides Interiors d'Escòcia. Els exploradors de Verne volien observar un misteriós fenomen òptic atmosfèric conegut com a Raig Verd. Es tracte d'un feix de llum que només és possible captar en condicions lumíniques i climàtiques molt precises de l'atmosfera, just a la sortida o a la posta de sol. A vegades, en aquest instant, l'últim raig de llum, rebota en l'atmosfera, canvia la freqüència lumínica i passa del groc o taronja... al verd. Jordi Canal Soler, ha anat una mica més lluny, fins a les illes Hawaii, per observar aquest flash de llum del Raig Verd. La situació de l'arxipèlag, al mig de l'oceà Pacífic, i les condicions de netedat atmosfèrica, fan d'aquestes illes, un altre lloc privilegiat per observar-lo. A la recerca del Raig Verd a les illes Hawaii, amb el periodista de viatges, Jordi Canal Soler.

Prop de Stepanakert, capital de l'Alt Karabakh o República d'Artsakh, s'alcen dues figures de roca volcànica que representen dos camperols armenis. La gent els coneix com en Tatik u Papik, és a dir, "l'avi i l'àvia". L'escultura es diu "Nosaltres som les nostres muntanyes" i es considera una reivindicació de l'armenitat de la terra on s'ubica, al cor del Caucas, a l'Azerbaidjan. Els karabakhians creuen que la seva cultura ve de les muntanyes, per això l'any 1991 van aprovar en referèndum proclamar la República d'Artsakh. Es tracta d'un territori rebel per l'Azerbaidjan, sense reconeixement de la comunitat d'estats a escala internacional. En canvi, pels armenis és un estat independent de facto. Tant és així que fan servir el dram, la moneda armènia, malgrat que això faci enfadar els azerbaidjanesos. Viatge a l'Alt Karabakh, amb Jofre Rocabert, investigador. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

Groenlàndia és un dels països del món on més s'escolta la ràdio. Es tracte, sobretot, d'una qüestió de necessitat. Per la ràdio s'anuncien tots els canvis meteorològics, també l'estat del gel o si algun os polar s'acosta més del compta a alguna població. Els inuit s'escolten la ràdio tant com hi participen per exposar-hi les seves consideracions. Els seus comentaris son vitals per l'harmonia de la vida quotidiana en les comunitats. Per exemple, quan es produeix un "White out" i tot esdevé blanc. Talment com si els déus haguessin esborrat el món, deixant en el seu lloc una boira espessa i encegadora. Els inuit ho temen, sobretot quan son de cacera o enmig d'un viatge, perquè no és possible distingir entre cel i terra i es fa impossible avançar per la neu o el gel amb seguretat. Llavors, els gossos esdevenen vitals per seguit endavant. Encara que tampoc els vegis. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".