Els Viatgers De La Gran Anaconda

A la regió de Far North, Nord Llunyà, a la península australiana de Queensland, hi viuen els últims parlants d'algunes de les llengües aborígens. El Diyrbal, per exemple, amb només 8 o 9 parlants nadius, n'és una d'elles malgrat tenir gramàtica, diccionaris i llocs on l'ensenyen. El cas és però, que aquesta llengua ja no es transmet de pares a fills i se n'ha perdut l'ús social, fets que la situen a la vora mateix de l'extinció. Entre les particularitats del Diyrbal n'hi ha almenys una de remarcable: te un gènere comestible. És a dir, fan servir un gènere específic per a plantes menjables. Gràcies a aquest gènere, els parlants de Diyrbal saben d'entrada, només pel nom, si es poden menjar o no una planta determinada sense temor a patir un mal de ventre o una intoxicació fatal. Pot tractar-se, doncs, d'un sistema de supervivència, compartit amb altres llengües aborígens australianes. El Diyrbal i el gènere comestible, amb David Valls, Lingüista.

En el món jueu corre, amb gran fascinació, la llegenda que parla de l'existència d'un regne, hereu d'Israel, a les llunyanes terres d'Orient. Moisès Pereira de Paiva, antic líder de la comunitat sefardita d'Amsterdam, encara va una mica més enllà. En la seva obra "Notícies dels jueus de Cochin", explica que els anomenats "jueus malabars" són descendents dels jueus de Mallorca. Segons Pereira de Paiva, ells mateixos li expliquen que l'any 370 després de Crist, entre 70.000 i 80.000 jueus de l'illa de Mallorca es van traslladar fins a aquesta ciutat del sud de l'Índia. I les cròniques donen fe, efectivament, que entre els segles VIII i XI hi va haver, a prop de Cochin, a l'estat de Kerala, un principat jueu fundat pel rabí Joseph Raban, que es va governar de forma autònoma en el que era el territori d'un raja. No és estrany, doncs, que a Cochin, on perdura el call jueu i la sinagoga, se l'hagi conegut com "la Jerusalem de l'est". El viatge llegendari dels jueus de Mallorca a Cochin, a l'Índia, amb el professor

La música és el primer idioma amb el que Budapest respon a les preguntes del viatger", afirma l'escriptor Lluís Bellver. "Així com París és una ciutat on la pintura és molt present o Nova York, a cada cantonada et trobes l'escena d'una pel·lícula que has vist, als hongaresos en general, i Budapest en particular, és la cultura musical el que els defineix". Budapest no deixa de xiuxiuejar-te melodies mentre camines, ja sigui les variacions Goldberg de Bach o altres partitures de Liszt o Bela Bartok. La capital hongaresa però, no traspua només belles melodies, també el ressò d'una història convulsa plena d'amargues derrotes. Com quan els austríacs van sotmetre Hongria i com a bons germànics van celebrar la victòria brindant amb moltíssima cervesa. Per això els hongaresos no brinden mai amb cervesa. Variacions sobre Budapest, amb l'escriptor, Sergi Bellver.

Bingling és un conjunt de coves excavades en ple espadat sobre el riu Groc, a la Prefectura Autònoma Hui de Linxia, província xinesa de Gansu. En realitat es tracte d'un complex monàstic budista habitat, segles enrere, per monjos eremites que beneïen als viatgers de la Ruta de la Seda. El complex compta amb un buda, de trenta metres, esculpit directament a la roca del penya segat. Tant la imatge com les coves, estan unides per un entramat de passarel·les penjades al buit. Un xic hipnòtic tot plegat. Som en un Tibet fora del Tibet. Un país budista-tibetà que s'estén per les regions d'Ambdo i Kham, a l'oest de la Xina. Bingling és només un exemple dels temples i monestirs que hi ha escampats arreu. Labrang n'és un altre exemple. Es tracte del monestir tibetà més important fora del Tibet. De fet, és una ciutat. El Tibet fora del Tibet, amb el periodista de viatges, Xavier Moret. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda"

En Joan Portell mai s'hauria pogut imaginar que es trobaria cara a cara amb un llop. Aquell dia havia sortit de Berga pel GR 107, tot resseguint les passes dels bons homes, coneguts com a càtars, fins al castell de Montsegur, a l'Arieja, Occitània. Feia poc que havia nevat, i en Joan es va passar hores i hores caminant amb la neu fins més amunt dels genolls. Cada passa era un martiri. Gairebé emulant l'esforç d'aquella gent que, de l'esforç i la humilitat, en van fer una virtut. Encara que això els havia d'acabar costant la vida. El camí és solitari i travessa paisatges espectaculars, feréstecs. És un camí transformador. En Joan anava xino-xano, sol. Passat el refugi Estasen, al Pedraforca, la pista comença a tirar amunt, pràcticament enfocant el Cadí. Va ser en un revolt quan en Joan va sorprendre aquell animal, de pel gris, mirant-lo de fit a fit. El camí dels bons homes, amb el viatges i pedagog, Joan Portell. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

"Sobre el 'kule' es va edificar la cultura dels inuit", afirma l'antropòleg Francesc Bailón. El "kule" era un llum d'esteatita que s'alimentava amb greix de foca i balena. Les dones inuit tenien com a tasca exclusiva tenir-ne cura, mantenir-lo sempre encès. Però no només servia per cuinar, il·luminar, escalfar o assecar les pells; el "kule" representava, sobretot, l'ànima de les llars inuit. Vet aquí la gran responsabilitat de la mare, l'àvia o la filla. A Groenlàndia, com també en molts altres països i societats de l'Àrtic, les dones són les que porten la veu cantant a la llar. Amb alguna excepció. Francesc Bailón ha conegut dues dones inuit caçadores, una feina gairebé sempre exclusiva dels homes. Una d'elles, la Teresia, es considera la dona més dura del món, capaç de caçar a temperatures tan extremes que ningú més pot suportar-les. La Teresia viu a Ittoqqortoormiit, un lloc remot a la costa est de Groenlàndia, just on Bailón va batre el seu rècord de fred: 68 ºC sota zero. Ni tan sols el termòmetre que po

L'arxipèlag de les Geòrgia del Sud ha estat un lloc mític en la vida d'algunes persones: les colònies de pingüins més grans del món, grans concentracions d'elefants i de llops marins... Aquest petit grup d'illes, gairebé equidistants entre les Malvines/Falkland i l'Antàrtida, suren solitàries enmig del blau profund de l'Atlàntic sud. "L'arxipèlag de les illes Svalvard", afirma Oriol Alamany, "són els Alps posats enmig del mar. Geòrgia del Sud és l'Himàlaia. Quan veus les primeres punxes, sents l'emoció de dir: "Estic arribant al cul del planeta. Tens la sensació d'arribar a un lloc remot". I encara te un al·licient més. A Geòrgia del Sud, hi ha la tomba d'Ernest Shackleton. L'explorador polar angloirlandès que va aconseguir fer tornar a casa sana i estàlvia tota la tripulació de l'Endurance, després que el vaixell va acabar esclafat pel gel de la banquisa antàrtica i de viure aïllats durant dos anys. Una heroïcitat que qui arriba a Geòrgia del Sud recorda tirant un rajolí de whisky sobre la tomba de l'aventu

Totes les cultures tenen símbols que les identifiquen. Símbols identitaris, que formen part de tots els viatges. Des del menjar, les banderes i els escuts, els colors, fins a la llengua o l'escriptura. Molts d'aquests símbols estan incorporats en el propi cos o en la roba de vestir, i serveixen per identificar la família, el clan, la tribu a la qual es pertany. És el cas dels pentinats o de les pintures, les escarificacions i els tatuatges facials o corporals. En aquests casos concrets, a banda d'una funció estètica, en compleixen una altra de ritual. Per exemple, pels maoris del sud d'Oceania, els tatuatges o moko són una forma de connexió amb el món. D'acord amb la seva cosmovisió, el cos del maori és el cos del tatuatge, un cos-símbol que porta inscrita la informació del camí vital de l'ésser humà i les seves connexions amb les forces espacials. És per això que, si la persona que ha traspassat no porta els tatuatges adients, la bruixa que el rep a l'altre costat, no se'n podrà alimentar i no permetrà que l

Transnístria és un viatge en l'espai i en el temps. Es tracta d'un petit país europeu, encaixonat entre Moldàvia i Ucraïna, que no reconeix ningú. Almenys, oficialment. Un lloc extremadament fred i extremadament gris i depressiu, al mateix temps que brillantment soviètic, que ha elevat els tancs a monuments i els ha situat al centre mateix d'algunes de les places de Tiraspol, la capital. Perquè, a banda de ser un no-estat, la particularitat de Transnístria radica en el fet de ser un autèntic museu viu, a l'aire lliure, de l'antiga URSS. De fet, és un romanent de la Unió Soviètica, que ha quedat petrificada tal com era en aquesta estreta franja de territori. Uns quants dels seus ciutadans no s'han amoïnat ni per canviar-se el passaport i encara van amunt i avall amb el salconduït soviètic. És clar que, si Rússia volgués, Transnístria seria, probablement, un país de debò... Viatge a Transnístria, amb Jofre Rocabert, investigador de la Universitat Politècnica de Zuric. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viat

Lhasa és com una mena de Roma de l'Himàlaia. Entrar-hi i albirar l'imponent palau del Potala, enfilat dalt d'un turó, és com contemplar la basílica de Sant Pere per primera vegada: una sensació que no s'oblida mai més. No en va, el Potala representa encara ara un vestigi viu del centre de poder que en el passat va albergar aquesta vella fortalesa. La seu del govern liderat pel dalai-lama, forçat a l'exili a l'Índia per l'annexió xinesa del Tibet. El viatger i escriptor Jordi Solà entra a Lhasa després de mesos de costosa travessia pels altiplans de l'Himàlaia i de pelegrinatge per les meques més sagrades d'aquests llocs. Portava dies i dies recorrent pistes polsoses en cabines de camió, recorrent a peu planures infinites. En definitiva, perseguint horitzons inabastables. El viatge toca a la seva fi, cada cop més a prop del punt d'arribada, a la vella Katmandú, al Nepal. Un episodi del nostre viatger en marxa; sentirem la segona part de la seva aventura a Varanasi. I Sergi Ramis, que ens guiarà per la micronac

Ningú pot negar que el principal propagandista de Romania ha estat Dràcula. El reclam del vampir més famós de la història és per tot arreu en aquest país de l'Europa de l'Est: el castell de Dràcula, la casa de Dràcula, el poble de Dràcula, etc. A banda de llibres i pel·lícules, hi ha rutes, circuits i tota mena de gadgets. No és rar que la gent que va a Romania s'esperi, doncs, un país truculent, amb vampirs i coses per l'estil, però en canvi, Romania és un país molt tranquil, amb gent molt amable i encantadora que t'acullen d'allò més bé. Quan recorres el paisatge romanès, més que castells foscos veus pallers, molts pallers. També carros de cavalls carregats de palla fins d'alt de tot. Veus un món que potser aquí l'havíem viscut molts anys enrere però que ja ha desaparegut. Vaja, que et mous per Romania, diu el periodista Xavier Moret, com si levitessis, perquè ets dins d'una Europa que ja no existeix. Fins i tot els cementiris són diferents. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anacon

Diuen que quan tu veus un tigre en llibertat, ell t'ha vist a tu cent vegades. L'Índia és un dels pocs llocs de la terra on encara hi ha tigres que viuen lliurement, malgrat que la pressió demogràfica els arracona cada cop més. Les reserves, com la de Mudumalai, a l'estat de Tamil Nadu, és un exemple de vida salvatge en llibertat, i alhora, de bona convivència entre persones i tigres. Almenys quan la biòloga Eloisa Mattheu hi va anar, va tenir la impressió que allà la gent convivia amb els felins d'una manera natural. El lloc prometia, si bé no hi havia la certesa de poder veure els grans gats ratllats que, amagats entre la bardissa, de ben segur que ja ensumaven els humans. De fet, l'Eloisa era en una "jungle farm" a tocar de la reserva. La "jungle farm" d'Anaikadú, "la muntanya dels elefants", malgrat que l'objectiu eren els tigres. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

"Recordo una navegació de Rodes a Atenes, dormint amb el sac a la coberta, em vaig despertar ple de sal i mullat..." Xavier Moret no ha oblidat mai aquell viatge pel mar Egeu. "Després d'una navegació moguda jures que no tornaràs a navegar mai més..." però hi tornes, diu. El cas és que "quan salpes t'imagines un viatge idíl·lic, que tot anirà bé, que aniràs veient illes i et seguiran dofins, però quan es desferma la tempesta i bufa el melteni, que pot ser un vent horrorós, llavors et penedeixes d'haver-te embarcat". Lawrence Durrell sempre deia que a les illes s'hi ha d'arribar per mar, perquè l'avió et falseja la sensació. D'illes a l'Egeu n'hi ha dues mil, si bé només unes dues-centes estan poblades. I, malgrat les diferències entre unes i altres, en totes es produeix el mateix fenomen: desembarquis on desembarquis, el temps deixa d'importar així que toques terra. Per les illes del mar Egeu, amb el periodista, viatger i escriptor Xavier Moret. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anac

Port Moresby té fama de ser una de les ciutats més perilloses del món, si no la que més, amb un dels índexs de crims i de corrupció més elevats del món. Els blancs que hi viuen t'adverteixen així que hi poses un peu: "Sobretot, no surtis al carrer, no agafis cap autobús... t'hi jugues la vida. Agafa un taxi per anar al supermercat, encara que sigui a la cantonada". Són alguns dels consells que et brinden. La ciutat té, efectivament, un percentatge brutal de gent sense feina i una misèria tremenda, bàsicament entre la població aborigen. El contrast entre el nivell de vida dels nadius i el dels colons, majoritàriament anglosaxons, fa mal als ulls i, sobretot, a l'ànima. És aquest abisme el que fa d'aquesta capital un lloc tan perillós. Molts dels joves a la deriva acaben en alguna de les poderoses "raskol", bandes de criminals, i les autoritats semblen superades per l'extrema violència amb què actuen, incapaces de controlar-les. Malgrat tot, Laura Alameda i Joan Antoni Afonso no tenen més remei que aturar el se

Hawaii, l'arxipèlag més aïllat del món, va ser un paradís devastat per guerrers tribals sanguinàries i el flagell dels blancs europeus. Es calcula que les malalties que els van transmetre van acabar amb el 90% de la població nadiua. Els missioners van reblar el clau amb la implantació del cristianisme i l'eliminació de les pràctiques que consideraven paganes, com el surf o el hula.

"Els kurds només tenen un amic, les muntanyes". Certament és prop dels grans cims que radica l'ànima d'aquest poble tribal de costums rígids. Les muntanyes han estat des de sempre el seu principal aixopluc, allà on els peixmergues, "els que planten cara a la mort", s'han amagat, engrandint la llegenda de la seva audàcia i resistència física. Els kurds, el poble supervivent, que mai han pogut tenir un estat propi, s'escampen per cinc països un dels quals, l'Iraq, és l'únic que durant la major part del segle XX ha reconegut oficialment la minoria kurda com un dels components de la nació. Però els kurds volen ser només kurds i viure en el seu estat amb capital a Irbil, probablement, la ciutat més antiga del món. Fa uns vuit mil anys que aquest indret està habitat sense interrupció. Per aquí hi ha passat gairebé tothom: turcmans, àrabs, cristians, yazidites o assiris. Va ser precisament durant el període assiri que Irbil va esdevenir centre del culte a Ishtar, deessa de l'amor i de la guerra en la mitologia babil

"No te'n pots refiar mai de l'Àrtic". Els inuits coneixen prou bé aquest principi. I si en l'horitzó apareix "fum de mar" encara te'n pots refiar menys. El "fum de mar" posa en guàrdia els inuits. Saben que allà on es forma és mar obert. La boira acostuma a surar sobre l'oceà glaçat. I saben també que, si neva i fa vent, no trobaran foques per caçar. Amb aquestes condicions, les foques no acostumen a fer forats de respiració al gel. Cap home podria sobreviure a l'Àrtic sense aquests i molts altres coneixements bàsics, fruit de l'experiència. Per això els inuits els adquireixen de molt joves. Amb un sol any ja lliguen els infants a un trineu amb dos o tres gossos perquè aprenguin a espavilar-se. Amb quatre o cinc, els regalen el primer gos. I alguns inuits menuts cacen la primera foca als sis anys. Al capdavall, ser inuit vol dir sortir amb trineu de gossos i ser capaç de trobar recursos per alimentar la teva família. Sortim amb trineu de gossos amb Francesc Bailón. Ens hi acompanyeu?.

A la dècada dels anys 70 del segle passat, els hawaians es van proposar recuperar l'art de la navegació astronòmica dels seus avantpassats. Sabien que els primers pobladors de Hawaii havien arribat a les illes navegant sense instruments de cap mena i volien reviure'n la gesta. Per això van haver de recórrer a Mau Piailug, un mestre navegant de les illes Carolines, a la Micronèsia, que encara conservava els coneixements i estava disposat a compartir-los, malgrat que és un dels secrets més ben guardats dels antics navegants. Piailug podia arribar a memoritzar la posició de dos-cents estels en el cel nocturn, perquè dominava la "brúixola estel·lar". Un instrument que no guardava pas en cap butxaca, sinó a la ment, que li permetia orientar-se per l'oceà Pacífic. A vegades, Mau Piailug dibuixava la brúixola a la sorra, fent un cercle amb closques de petxines, en representació dels estels de referència durant la navegació. D'aquí la seva màxima: "Per navegar, cal ser valent i, per ser valent, cal recordar." Acompan

Katmandú és un d'aquells noms del món que evoquen màgia i misteri. Ciutat i vall, fornida de petits regnes, antics temples, i bells palaus. Prohibida durant segles als occidentals. Titil·leu de campanetes, perfum de sàndal, ofec de combustible recremats. Katmandú; durant molt de temps, cruïlla de les caravanes de iaks que traginaven càrregues de sal i altres productes fins al Tibet, a través dels passos elevats de les muntanyes.Encara ara els caminets de l'Himàlaia no només t'enfilen als cims més alts del planera, sinó que et transporten segles enrere. Els pagesos dels pobles arrapats a les valls, traginant descalços pesats fardells o pasturant el bestiar en vessants escarpats. Petites estupes enmig del camí, guarnides amb banderoles d'oració espetegant al vent; imatges de deus i deesses, amagades a la soca d'un arbre. Torrents i rius d'aigües embogides. Recórrer els camins del Nepal, amb Joan Pla, viatger, director d'Independents i Trekkings.

El Danakil és la Lluna a la Terra. Una regió crustàcia com la pell d'un llangardaix, que tremola una vintena de cops, un dia tranquil, com si patís calfreds, si bé les esgarrifances s'enfilen fins a les dues mil en les jornades de crisi. Però no és pas pel fred, que tremola! Aquí, els termòmetres marquen 40 graus a l'ombra, de mitjana, i, sovint, trenquen de llarg la barrera dels 50, a ple sol. La calor és insuportable. I malgrat que la vida sigui un miracle, enmig de tanta desolació, encara hi desfilen caravanes de camells que transporten sal d'un lloc a un altre. No és pas un miratge, són les caravanes de la sal dels afar o danakil, els únics humans capaços de viure en aquesta terra inhumana, del color del sofre i el safrà, la maragda i l'ambre. De sobreviure enmig d'aquest paisatge irreal, oníric, únic. Un paisatge màgic, mai vist, afirma Concepció Colomina. Per això era imperatiu de veure, encara que per a molts viatgers el Danakil sigui l'infern a la terra. Acompanya'ns al ventre canoa d'"Els viatgers de